“El futbol s’ho està menjant tot”

Written by VictorTomas on . Posted in Noticias

El capità del Barça relata l’emoció de ser campió del món al Palau Sant Jordi, l’amargor de la derrota en la final de la lliga de campions i la sensació que el seu esport no enganxa com hauria de fer-ho.
 
Considera que el més “sensat”, lògic i democràtic” és que Catalunya pugui votar el seu propi futur.

28/12/13-Barcelona- EL 9 ESPORTIU- LLUÍS SIMON

Fa 15 anys que és en el Barça, club amb el qual ho ha guanyat tot després de formar-se en les escoles del Sagrat Cor, La Salle Bonanova i Sagrada Família-Horta. Aquest 2013 ha estat campió del món i ara està concentrat per preparar el campionat d’Europa de seleccions. Parla de tot i sense pèls a la llengua.

Amb només una temporada i mitja amb el braçal, tothom el veu ja com el gran capità. Ha canviat molt el seu rol?
Sóc el portaveu de l’equip amb l’entrenador, el club i la directiva, i per a un noi de la casa com jo és un orgull. El meu rol esportiu, però, és el mateix. Per la meva manera de ser sempre ho he donat tot a la pista i ho continuaré fent fins l’últim dia…
…que serà en el Barça?
La meva intenció sempre ha estat la de continuar en el Barça durant tota la meva carrera esportiva. Més bé que en aquest club i en una ciutat com Barcelona no hi estaré enlloc, sobretot per a algú que és d’aquest equip des de ben petit. No tot depèn de la meva voluntat. Ara mateix em trobo molt bé físicament i mentalment. Jugar en un equip com aquest és molt exigent i veuré si podré mantenir aquest nivell.
El punt àlgid del 2013 va ser la final del mundial?
Sí. Personalment va ser molt emocionant jugar aquella final en un escenari com el Palau Sant Jordi. Fins llavors no ho havia fet mai. És una instal·lació mítica, aixecada durant els Jocs Olímpics de Barcelona, que es van fer quan era molt petitet però que he sempre he tingut al cap. Per això em va fer tanta il·lusió. El moment de guanyar el mundial a la ciutat va ser espectacular, i no només per això, sinó per l’equip que teníem al davant (Dinamarca) i de la forma com els vam guanyar.
No tot han estat flors i violes, durant l’any?
La final de la lliga de campions a Colònia s’emporta tots els punts com a pitjor moment del 2013. Va ser un partit –contra l’Hamburg– que primer el teníem controlat, després el vam tenir perdut, el vam tornar a recuperar i finalment vam acabar perdent en la pròrroga. Va fer molt de mal perquè no vam completar el treball de tota la temporada, ens vam quedar a res, a una petita passa de la glòria.
Les últimes finals a quatre les han jugat a Alemanya, i aquest 2014 hi tornaran. Per molt que mani l’Angela Merkel, no és una situació injusta per als que són de fora?
És clar que, t’ho miris com t’ho miris, jugues fora de casa i contra rivals del mateix potencial que nosaltres. Però sobre això tinc una opinió molt clara.
Penso que ara mateix Alemanya és el millor país on es pot celebrar una final a quatre d’handbol perquè és el país on hi ha més cultura d’aquest esport, on més se l’estimen i també és el país on més públic hi ha als pavellons i on més repercussió té. S’han guanyat aquest dret.
Sembla que en el Barça hi ha una facilitat innata perquè surtin extrems de categoria internacional, com ara Ugalde, Rivera, Saubich i Ariño. Hi ha alguna explicació?
És una casualitat temporal. D’aquí a uns anys potser surten més porters o primeres línies. Jo ara estic encantat de coincidir en la segona línia amb tants jugadors que conec.
Li havien dit mai que amb la seva alçada no es podria guanyar la vida en l’handbol?
Tota la vida que m’ho he sentit a dir. No ben bé per jugar a handbol sinó per fer-ho a primer nivell. En l’handbol actual el físic és tan important que encara hi ha gent que se sorprèn de veure’n un de tan petit. En els campionats d’Europa o del món sempre estic entre els tres més baixets. Ja m’hi he acostumat.
Li agradaria més ser un central o un lateral intimidador?
Jo sempre faig broma amb els companys que sóc un primera línia mal aprofitat. Quan era petit sempre podia llançar de tot arreu. Ara mateix si m’hi poso és impossible, sempre hi ha murs de 2 metres que tapen tots els forats.
Amb la selecció espanyola coincideix aquests dies amb una colla de jugadors que han emigrat per culpa de la crisi. Té aturador, això?
És un peix que es mossega la cua. L’handbol no té gairebé presència en els mitjans de comunicació, la gent deixa d’assistir als pavellons i els clubs ingressen menys diners per un esport que fa uns anys era molt més seguit, tot i que ara és igual o més espectacular de veure. Això fa que hi hagi menys patrocinadors, i a tot plegat hi hem d’afegir la crisi econòmica. En resum, els jugadors han d’acabar marxant…
La crisi no només atrapa els clubs professionals, sinó que també ha deixat tocada la federació catalana. Tem per la base de l’handbol a Catalunya?
Tant de bo els clubs que han practicat l’handbol tota la vida, com els que hi ha al Vallès, el Bordils, el Sarrià, etc., resisteixin. Són aquestes entitats, al final, les que continuen donant jugadors a l’handbol català. Si resisteixen els dono la meva enhorabona i el meu reconeixement públic, perquè fer-ho en aquests moments és quan és més complicat. Pensant més amb el cor que amb el cap, desitjo que continuïn endavant i encara amb més força.
En resum, a la selecció espanyola hi ha set jugadors catalans campions del món, però l’esport no interessa…
Com es menja això? Jo també m’ho pregunto. És una certesa que més enllà dels mateixos aficionats i practicants de l’handbol no tenim cap seguiment específic.
L’assistència al Palau Blaugrana també està en crisi, no només en l’handbol, sinó en totes les seccions professionals. Què s’hi pot fer?
Esportivament poques coses hi podem fer més per engrescar la gent. Som quatre seccions que sempre estem lluitant per guanyar tots els títols en joc. Des del club s’estan fent esforços però n’espero més; amb les estrelles que tenim al Palau, no només d’handbol, es podria moure una mica més el màrqueting en aquest sentit. També penso que les xarxes socials del Barça funcionen molt bé, però no acabo d’entendre per què estan separades per seccions. No sóc especialista, lògicament, però crec que es podria aprofitar molt més la imatge dels jugadors del Palau.
Veu el Barça jugant en una altra lliga que no sigui l’espanyola?
En aquests temes més polítics que esportius no hi estic gaire ficat. Està tot per veure. Ara mateix juguem a l’Asobal i estem molt orgullosos de poder fer-ho i, sobretot, de poder guanyar-la.
Un altre problema: el calendari. Com es resol?
Fins que els jugadors no ens plantem, veig difícil que avancem. Hauríem d’unir-nos en alguna associació professional en l’àmbit europeu. Suportem a les cames europeus, mundials, jocs olímpics, totes les competicions de clubs, etc. Això fa que les carreres dels esportistes es redueixen. És un tema que ara mateix té molt difícil solució.
Les comparacions de l’actual superequip del Barça amb el ‘dream team’ de Valero Rivera són inevitables. S’hi assemblen?
Jo era un fix al Palau, aquells anys; m’hi portaven els pares. Sí que hi ha coses semblants, és clar. El Barça en aquell moment va començar a jugar a una velocitat que no es coneixia a Europa. El seu joc es basava en una gran defensa, una gran porteria i un gran contraatac. Aquesta velocitat els va donar molts èxits. En això sí que ens hi assemblem. Crec que el nostre equip, però, té més potencial en la llarga distància. Tenim millors llançadors. Però què puc dir d’aquell equip? Em va enganxar a l’handbol, l’esport que m’ha fet com a persona. Sóc fill d’aquell equip.
I quins eren els seus referents?
Evidentment jo ja sabia que acabaria jugant a l’extrem i em fixava especialment en Rafa Guijosa i Antonio Carlos Ortega, que eren els dos extrems titulars.
L’handbol és una tradició familiar?
El meu pare havia estat jugador a nivell amateur i després va ser entrenador en la divisió d’honor femenina, amb el Rancho de Castelldefels.
El futbol és un gegant que ningú pot derrotar?
El futbol s’ho està menjant tot, com ara la premsa i els mitjans. És com una febre. Tothom té el seu entrenador a dins, tothom sap jugar, tothom en vol parlar a tothora. És el que hi ha.
Admeti que també hi està enganxat.
El futbol en general m’interessa poc. El Barça, en canvi, m’interessa molt. Si fan un Manchester City-Chelsea no el veig.
Ja que hi som, parlem del Barça de futbol. Com el veu?
Aquesta crisi o debat sobre l’estil ve lligada sempre a la història del Barça. Sempre hi haurà el soci o l’aficionat del Barça que no li agradarà com es juga, però ara els resultats són bons. L’equip està líder en la lliga i ben viu en la Champions. Estan en un bon camí.
Aquest 2014 que comença s’han proposat guanyar-ho tot, però és un any en què Catalunya també juga un partit clau, el del dret a decidir. Es guanyarà?
Crec que a Catalunya s’està vivint un procés que no s’havia viscut mai abans amb aquesta intensitat. El més lògic, sensat i democràtic és que la gent pugui votar, o sigui, decidir si es vol quedar o marxar. Ho he escrit al Twitter i no me n’amagaré. El dret a decidir és irrenunciable.
La següent pregunta, doncs, està cantada. Si es fa la consulta respondrà no, sí i no o sí i si?
Bé, com el de tothom, el meu també és un vot personal i privat.
Catalunya no hauria de jugar partits internacionals, encara que no siguin oficials?
Em sembla bé que hi hagi partits de la selecció sempre que es facin quan tots els grans jugadors internacionals hi puguem anar, perquè si no hi anem el partit perd interès. I aquí topem, un altre cop, amb el problema del calendari. Hi vaig anar de molt jove i vaig estar-ne encantat.
Ha estat campió del món amb Espanya; creu que arribarà a temps per ser-ho amb Catalunya?
Això el temps i el procés polític, que els esportistes no podem controlar, ho dirà.

Leave a comment